A través de sibèria.

El tren, com les paraules, passa trencant el vent. Hi ha qui el sent, qui l’escolta, i qui no fa ni una cosa ni l’altre. Alguns son a dalt, d’altres tan sols el veuen passar i treure fum.

Pels de dalt, és el refugi envers el fred i la foscor, malgrat sovint es converteixi en un forn infernal d’olors i suor humana. Com en una màquina del temps, els passatgers creuen les fronteres del fus horari vivint dies de 23 hores. A les brutes finestres de tercera, una cara aixafada contra el vidre intenta veure el món exterior. Fugint del vodka que s’olora a les paraules d’aquella llengua estranya, la fredor del vidre contra el front dóna una petita esperança a posar aviat els peus a terra.

A l’exterior, en un món on el sol neix i també es pon, encara que sovint massa aviat, la gent té una pell gruixuda. Gruixuda per la duresa de l’hivern, pel vent que ve de tot arreu i per la por a una foscor eterna. Víctimes d’un aïllament únic, salvat tan sols per aquell tren que mai no para, aquella màquina del temps que ja no senten quan passa, viuen el dia a dia amb el que hi ha. Alguns, aquells curiosos, si que el senten, somnien en pujar-hi, però per anar a on? Aquell aparell és l’únic element que canvia al seu entorn. Però va molt ràpid, sembla ple i mai no para.