Xina, la mil·lenària, la rural, la salvatge, la mítica, la gegant , la comunista, la gran potència...

Després de travessar de punta a punta el país més gran del món, Xina semblava una petita illa.

La República popular Xina, una terra comunista on les diferències entre rics i pobres són de les més importants del món. Una terra en plena metamorfosis, on s’arremanguen camps sencers degut a una revolució industrial que sembla no acabar-se mai. El país més poblat de tots on baixar del tren en una ciutat desconeguda amb més d’un milió d’habitants no és res estrany.

Uns agricultors, petits, somrients i que semblen prehistòrics, poblen els conreus. No deixen ni un centímetre de terra sense cultivar, encara que només hi hagi lloc per una planta. Entre les roques, a les vores del camí o a les jardineres de les estacions de tren. Un país mil·lenari amb un caràcter propi, on l’antiguitat es palpa i es respira a cada pas, on la natura encara sembla sovint creada per gaudir-ne i reconciliar-se amb la pau eterna.

Terres de Taoistes, ancians als quals se’ls respecte de veritat. Muntanyes sagrades per on el Lao Tse fugia de la realitat xina, seguint el seu “camí”. El camí de l’home que va néixer amb barba i cabells blancs, símbol d’una saviesa inqüestionable.

Així que res, després d’una fugaç ullada a la Xina, on no existeix la paraula “si”, tampoc la paraula “no”, on anomenar vell a un individu és mostra d’educació i respecte, on els wàters sense parets fan la funció del nostre “safareig”, on els milions de xinesos parlen i riuen ajupits... tenim ganes de tornar-hi, moltes ganes!